(YO
CONFIESO, una obra monumental de Jaume Cabré)
El
setembre de l'any passat, va veure la llum la novel·la en la qual havia estat
treballant Jaume Cabré els últims vuit anys. Porta per títol Jo confesso.
Es tracta d’un llibre esplèndid, una obra mestra que precisa ─igual que un
mosaic o encara més un collage─ d’una certa perspectiva de
l’observador perquè les diverses peces conformin figures o expressin
significat. Fins al final de l’obra, el lector no sap què té a les mans: si és
una novel·la més o menys biogràfica escrita per un autor molt imaginatiu o qui
sap si rigorosament testimonial; o bé es tracta d'una llarga carta
autobiogràfica que escriu el protagonista, Adrià Ardèvol, a la seva estimada
Sara Voltes-Epstein. Adrià Ardèvol és un home intel·ligentíssim que s’ha
proveït d’una no menys superlativa cultura. També arrossega la feixuga càrrega
de la dèria per les peces d’antiquari heretada de son pare, Fèlix Ardèvol, si
bé en el fill es tracta d’una fixació exempta de perfídia. Com altres esperits
superdotats, es mou per la fina línia divisòria que separa ─o uneix─ el geni i
la follia.
Es
tracta d’un relat construït amb moltes malles, on cadascuna narra una història
present o passada, entrellaçades en nòduls aparentment allunyats i inconnexos
entre si però que, a poc a poc, van conformant el retrat de la vida mental del
protagonista. Realitat i ficció, fets que són autèntics i d’altres que broten
d’una fèrtil imaginació històrica, es barregen al cap de l’Adrià fins a
confondre'l; fins a confondre's. Que el narrador canviï bruscament la persona
verbal que parla (fins i tot a l’interior d’una frase) i, sense solució de
continuïtat, passi d’una escena a una altra saltant d'època i abandonant la
realitat ordinària per introduir-se en els deliris del món oníric, de la ficció
o de l'aiguabarreig patològic causat per la malaltia que avança; tot això, dic,
dificulta el seguiment del relat tant com incentiva l’atenció del lector.
La tensió entre la reflexió estètica sobre la poderosa creativitat de la música i la reflexió
ètica sobre el mal absolut ─que assoleix amb l’holocaust jueu, executat amb una
eficàcia atroç pels nazis, una de les seves màximes reificacions en la
història─ és representada per les vicissituds del violí storioni,
instrument que vertebra aquesta epístola novel·lada amb mil relats. La història
terrible d’Europa i de la humanitat és transportada a través de tot el
continent per la taca indeleble que hi ha a la funda de l’storioni. Una
màcula que simbolitza una cruenta i criminal escena del drama. Des de les
llavors d’auró que s’endugué Fra Julià del monestir de Sant Pere del Burgal al
s XV ─llavors d’on havien de germinar els arbres que van donar la fusta amb la
qual fou fabricat a Cremona el 1764─ fins al darrer intèrpret que el toca, el
violí passa per les mans de múltiples personatges que paguen el que val o es
valen de tota mena d’argúcies, enganys i crims per aconseguir-lo. Al camp
d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, paradigma dels camps de la mort nazis, es va
viure una de les tragèdies més terribles de totes les terribles tragèdies que
ha viscut la humanitat. L’instrument musical també hi recala, servint així de
fil conductor en la història personal i familiar d’Adrià Ardèvol i enllaçant-la
amb alguns dels episodis més obscurs dels darrers sis segles d’història
d’Europa.
Hasta anoche, andando por las calles
mojadas de Vallcarca, no supe que nacer en semejante familia había sido un
error imperdonable. De pronto entendí que siempre había estado solo, que nunca
había podido contar con mis padres ni con un Dios al que encargar la búsqueda
de soluciones, aunque, a medida que crecía, fuera adoptando la costumbre de
delegar el peso del pensamiento y la responsabilidad de mis actos en creencias
imprecisas y en lecturas muy diversas (…)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada