JO CONFESSO, una obra monumental de Jaume Cabré

(YO CONFIESO, una obra monumental de Jaume Cabré)

El setembre de l'any passat, va veure la llum la novel·la en la qual havia estat treballant Jaume Cabré els últims vuit anys. Porta per títol Jo confesso. Es tracta d’un llibre esplèndid, una obra mestra que precisa ─igual que un mosaic o encara més un collage─ d’una certa perspectiva de l’observador perquè les diverses peces conformin figures o expressin significat. Fins al final de l’obra, el lector no sap què té a les mans: si és una novel·la més o menys biogràfica escrita per un autor molt imaginatiu o qui sap si rigorosament testimonial; o bé es tracta d'una llarga carta autobiogràfica que escriu el protagonista, Adrià Ardèvol, a la seva estimada Sara Voltes-Epstein. Adrià Ardèvol és un home intel·ligentíssim que s’ha proveït d’una no menys superlativa cultura. També arrossega la feixuga càrrega de la dèria per les peces d’antiquari heretada de son pare, Fèlix Ardèvol, si bé en el fill es tracta d’una fixació exempta de perfídia. Com altres esperits superdotats, es mou per la fina línia divisòria que separa ─o uneix─ el geni i la follia.

Es tracta d’un relat construït amb moltes malles, on cadascuna narra una història present o passada, entrellaçades en nòduls aparentment allunyats i inconnexos entre si però que, a poc a poc, van conformant el retrat de la vida mental del protagonista. Realitat i ficció, fets que són autèntics i d’altres que broten d’una fèrtil imaginació històrica, es barregen al cap de l’Adrià fins a confondre'l; fins a confondre's. Que el narrador canviï bruscament la persona verbal que parla (fins i tot a l’interior d’una frase) i, sense solució de continuïtat, passi d’una escena a una altra saltant d'època i abandonant la realitat ordinària per introduir-se en els deliris del món oníric, de la ficció o de l'aiguabarreig patològic causat per la malaltia que avança; tot això, dic, dificulta el seguiment del relat tant com incentiva l’atenció del lector.

La tensió entre la reflexió estètica sobre la poderosa creativitat de la música i la reflexió ètica sobre el mal absolut ─que assoleix amb l’holocaust jueu, executat amb una eficàcia atroç pels nazis, una de les seves màximes reificacions en la història─ és representada per les vicissituds del violí storioni, instrument que vertebra aquesta epístola novel·lada amb mil relats. La història terrible d’Europa i de la humanitat és transportada a través de tot el continent per la taca indeleble que hi ha a la funda de l’storioni. Una màcula que simbolitza una cruenta i criminal escena del drama. Des de les llavors d’auró que s’endugué Fra Julià del monestir de Sant Pere del Burgal al s XV ─llavors d’on havien de germinar els arbres que van donar la fusta amb la qual fou fabricat a Cremona el 1764─ fins al darrer intèrpret que el toca, el violí passa per les mans de múltiples personatges que paguen el que val o es valen de tota mena d’argúcies, enganys i crims per aconseguir-lo. Al camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, paradigma dels camps de la mort nazis, es va viure una de les tragèdies més terribles de totes les terribles tragèdies que ha viscut la humanitat. L’instrument musical també hi recala, servint així de fil conductor en la història personal i familiar d’Adrià Ardèvol i enllaçant-la amb alguns dels episodis més obscurs dels darrers sis segles d’història d’Europa.

 No vaig llegir Jo confesso en aquell moment perquè estava ocupat en altres coses; l'acabo de llegir ara en la seva traducció al castellà, per raons d'economia domèstica. No puc opinar, doncs, sobre la qualitat literària del català emprat per Jaume Cabré (fins que fullegi el text en versió original). Tanmateix, havent llegit altres llibres d'aquest autor ja consagrat, la dono per suposada, com el valor al recluta quan es llicenciava de la mili. Imagino que la traducció de Concha Cardeñoso és fidel a l'original, encara que sigui cert el que diu l'adagi i tota traducció contingui alguna dosi de traïció. Felicito Jaume Cabré per haver conduït a bon port i amb èxit una empresa tan titànica i ambiciosa. Us encoratjo, lectors, a endinsar-vos-hi. No us espanteu per les dimensions del llibre; la lectura corre fluidament. Això sí, procureu fer tirades llargues quan us hi poseu o correreu el risc de perdre'n el fil. Si goseu recórrer les seves pàgines, sereu recompensats amb escreix. La història comença amb aquestes paraules:

Hasta anoche, andando por las calles mojadas de Vallcarca, no supe que nacer en semejante familia había sido un error imperdonable. De pronto entendí que siempre había estado solo, que nunca había podido contar con mis padres ni con un Dios al que encargar la búsqueda de soluciones, aunque, a medida que crecía, fuera adoptando la costumbre de delegar el peso del pensamiento y la responsabilidad de mis actos en creencias imprecisas y en lecturas muy diversas (…)